1ºA y Ana♥
  

Primera excursión.

COMENTARIO DEL TEMPLO DE ATENEA NIKÉ.

Templo de Atene Niké.

¿Que es el templo de Atenea Niké?

El Templo de Atena Niké o Nique, o Atenea Victoriosa, conmemora la victoria sobre los persas en la Batalla de Salamina (448 a. C.). La idea de su construcción en la Acrópolis de Atenas, surgió en el 449 a. C., tras la paz con los persas. Sin embargo, Pericles se opuso a la construcción del mismo y no se comenzaron las obras hasta el 421 a. C., comenzada ya la Guerra del Peloponeso (431-404 a. C.).

Templo ''modo antiguo''.

 

¿Dónde se sitiua?

Esta situado en Atenas, la cápital de Grecia, donde se situa en el lado sur de la Península Balcánica, limita con Bulgaria, la República de Macedonia y Albania al norte, al este con Turquía y al oeste y sur con el Jónico y el Mediterráneo.

 

Grecia.

Estructuta.

El alzado del templo tiene ocho metros de altura. Desde la plataforma escalonada hasta la parte más alta del frontón hay unos 3 metros.

 

Plano general.

 

                                                                     Plano de vista desde abajo.

 

 

 

Kallimakos, Atenea atándose la sandalia (relieve del templo de Atenea Niké), segunda mitad del siglo V a de C.

Además de ser conocido como pintor e inventor del capitel corinto, Kallimakos ha pasado a la historia del arte por una escultura de Afrodita (llamada de Frejus) y sobre todo, por sus relieves para el templo de Atenea Niké de la Acrópolis ateniense, entre ellos, esta Atenea "pillada" en un acto cotidiano como es atarse la sandalia, y llena de sutileza, movimiento y sensualidad, gracias al uso de la técnica (originada por Fidias) de "los paños mojados", que hace que el vestido se pegue al cuerpo de la diosa, dejando un hombro desnudo y permitiendo imaginar la anatomía femenina. Se nota que Kallimakos era pintor, pues en este relieve lo importante no es volumen o la profundidad (es decir, la tridimensionalidad), sino la repetición de líneas, el dibujo. 



Atanea atándose la sandalia.

 

IMÁGENES SOBRE 'ATENEA NIKE' :

 

FUENTES :

Internet->

 

http://es.wikipedia.org/wiki/Templo_de_Atenea_Nik%C3%A9

http://iessonferrerdghaboix.blogspot.com.es/2012/10/el-templo-de-atenea-nike-427-424-de.html

http://masarteaun.blogspot.com.es/2010/11/la-influencia-de-fidias-kallimakos.html

 

TRABALL INDIVIDUAL (GRECIA ANTIGA).

TRABALL INDIVIDUAL (GRECIA ANTIGA)

Index:

1.Orígens i cronologia.

2.Societat.

3.Art.

4.Geografia. 

1.Orígens i cronologia. 

2000 aC els Aqueus, poble provinent de les planes del Danubi, s'estableixen a Grècia, a les illes del Mar Egeu, fins i tot Creta i les costes d'Àsia Menor. Es dediquen a l'agricultura i la ramaderia i són molt bons navegants. Amb seu adveniment, acaba la civilització minoica.
 

1400-1100 aC Civilització Micénica, amb seu a la ciutat de Mecenes, en Argólica. És el període d'auge dels Aqueus. Aquests envolten a les seves ciutats de fortes muralles. Cada ciutat era una ciutat-estat.  

 

1100 aC Destrucció de Troia després d'una llarga guerra. Troia, ciutat de l'Àsia Menor, és assetjada durant deu anys pels grecs, fins que va arribar la destrucció de Troia part dels relats llegendaris es narren a "La Aliada", exaltant als herois protagonistes de la Guerra de Troia.

800 aC Esparta és ciutat-estat organitzada per Licurg i les seves lleis. És governada per dos reis, 28 gerontes i una assemblea popular. Els ciutadans són ensinistrats en l'ús de les armes i Esparta compta amb el més poderós exèrcit de Grècia.

 

594 aC Solón, arcont epònim amb poders dictatorials, va abolir les lleis de Dracó i va dictar una llei d'amnistia. Va abolir els privilegis de l'aristocràcia o noblesa de sang i es va imposar la timocràcia, és a dir que qualsevol ciutadà no pertanyent a la noblesa, que millori la seva situació econòmica, pot arribar a ocupar alts càrrecs.
 

479 aC Finalizan les Guerres Mèdiques. El rei d'Esparta Pausanias, amb exèrcits de tota Grècia, derrota als perses en la batalla de Platea. Al poc temps, la flota naval de Xerxes és derrotada en proximitat de Micala, i acaben amb el perill persa. 

 

2.Societat. 

La societat grega era esclavista, per tant, molt desigual. La componien dos grups de persones: els lliures i els esclaus. 

 

Els lliures no pertanyien a ningú, i podien ser propietaris d'esclaus, en funció de la seva riquesa. Es dividien en dues categories: 

 

-Ciutadans: posseïen drets polítics, de manera que podien votar i triar càrrecs públics, així com ser elegits ells mateixos com a tal. 

-No ciutadans: a Atenes rebien el nom de "metecs" i eren emigrants residents a la ciutat. En Esparta es deien "periecos". Eren homes i dones lliures, però no tenien drets polítics i no podien tenir càrrecs públics.

 

Els esclaus estaven desproveïts de qualsevol tipus de drets. Tant homes com dones d'aquesta condició, molt abundants a Grècia, estaven privats de llibertat i eren propietat dels homes lliures o de l'Estat. Ala condició d'esclau es podia arribar de diverses maneres: per caure presoner de guerra, per ser fill de pare i mare esclaus, per deutes, rapte, etc. Les condicions de vida dels escalus era molt variada: no eren les mateixes per a un preuat escalu que exerceix funcions de preceptor o metge, que per un altre no especialitzat que treballa en l'agricultura o la mineria. En qualsevol vas, els seus amos posseïen un absolut domini sobre les seves vides i la seva consideració legal era la de la mercaderia.

 

Les donde lliures a Grècia no tenien drets polítics. Estaven sotmeses a l'home, ja fos aquest el pare o el marit, i els seus moviments estaven molt retringidos. Les que pertanyien a les famílies benestants sortien en escasses ocasions de la seva llar, i dins d'aquest tenien assignat el seu espai particular: el "gineceu". Moltes activitats reservades als homes (com l'assisetencià als jocs) eren prohibides a la dona.

 

 

3. Art.

L'Art Grec marca un referent per a la civilització occidental que perdurarà fins als nostres dies. Els models grecs de l'antiguitat són tinguts com clàssics i els cànons escultòrics i els estils arquitectònics han estat recreats una i altra vegada al llarg de la història d'Occident.

·PINTURA:
Per parlar de la pintura grega cal fer referència a la ceràmica, ja que precisament en la decoració d'àmfores, plats i atuells, la comercialització era un negoci molt productiu en l'antiga Grècia, va ser on va poder desenvolupar aquest art.

Al començament els dissenys eren elementals formes geomètriques-d'aquí la denominació de geomètric que rep aquest primer període (segles IX i VIII a. C.) - que amb prou feines es destacaven sobre la superfície.

Amb el pas del temps, aquestes es van anar enriquint progressivament fins cobrar volum. Aparecieron, entonces, los primeros dibujos de plantas y animales enmarcados por guardas denominadas "meandros". Van aparèixer, llavors, els primers dibuixos de plantes i animals emmarcats per guardes denominades "meandres".

 

·ESCULTURA:

Les primeres escultures gregues (segle IX a. C.) van ser petites figures humanes fetes en materials molt moldeables com ara l'argila, l'ivori o la cera). 

 

Es va introduir el concepte de "contrapposto", posició per la qual l'escultura es recolzava totalment sobre una cama, deixant l'altra lliure, i el principi del dinamisme va cobrar forma en les representacions d'atletes en plena acció. Alguns dels grans artistes del classicisme van ser Policlet, Mirò, Paxíteles i Fídies, encara que tampoc es pot deixar d'esmentar a Lisip, que intentant plasmar les veritables faccions de la cara, va aconseguir els primers retrats.

 

·ARQUITECTURA:

El temple va ser, sense cap dubte, un dels llegats més importants de l'arquitectura grega a occident. Era d'una manera bastant simple: una sala rectangular a la qual s'accedia a través d'un petit pòrtic(pronaos) i quatre columnes que sostenien un sostre bastant similar a l'actual teulada a dues aigües. Al començament aquest va ser l'esquema que va marcar els cànons.

Del perfeccionament d'aquesta forma bàsica es va configurar el temple grec tal com avui el coneixem.En els seus començaments, els materials utilitzats eren el tova per als murs i la fusta per les columnes. Però a partir del segle VII aC (període arcaic), aquests van ser reemplaçats per la pedra, el que va permetre l'agregat d'una nova filera de columnes a l'exterior (peristil), i amb el que la construcció va guanyar en monumentalitat.

Llavors van sorgir els primers ordres arquitectònics: el "dòric", al sud, a les costes del Peloponès i el "jònic", a l'est. Els temples dòrics eren més aviat baixos i massissos.Les gruixudes columnes no tenien base i el fust era acanalat.El capitell, molt simple, acabava en una motllura anomenada equí.Les columnes sostenien un entaulament (sistema de cornises) compost per un arquitetrau(zona inferior) i un firis de tríglifs(decoració acanalada) i mètopes.

 

 

5. Greografia.

 

Els dos trets geogràfics més destacats del territori grec són:

 

1.La seva superfície muntanyosa, que cobreix el 80% de la superfície total.Si bé les muntanyes no són molt altes (la més alta, l'Olimp, no arriba als 3.000 metres), si n'hi havia prou per entorpir les comunicacions entre ciutats, ja que els grecs mai van tenir un equivalent del que seran les vies romanes, no havia bones vies i els camins de terra rares vegades eren prou amples perquè dos carros es creuessin sense dificultat.Per això, els grecs, quan havien de fer un viatge una mica llarg, preferien fer-ho per mar, la qual cosa ens porta a la segona característica fonamental de la seva geografia.

 

2. La seva proximitat a la mar, que li va permetre ser un poble marítim i comercial.  Cap punt de Grècia és a més de 90 km de la costa.

 

A la conca de la Mediterrània oriental els grecs ocupaven en l'antiguitat al sud de l'actual península dels Balcans i les illes i costes de tot el mar Egeu. La seva influència s'estenia també al sud d'Itàlia i Sicília i altres punts de la costa del Mediterrani. Grècia és el segon país d'Europa, després de Noruega, que posseeix més costa (amb més de 15.000 km. I gairebé 9.000 illes i illots). Entre les cadenes muntanyoses podem nomenar als Alps Dinàrics, les Muntanyes Ródope i, sobretot, la cadena del Olimp on es troba el seu muntanya més alta, el Mytikas, amb 2.919 metres. La Muntanya Olimp desenvolupava un paper fonamental en la seva mitologia, en alguna de les properes entrades desenvoluparé aquest tema.

Att: Xena Lopez, 1ºA.

 

 

 

 

 

 

Treball cooperatiu d'Egipte.

Participants: Ainhoa Zamora, Noelia González i Xena López. 

INDEX:

1.Cultura Egípcia.

2.Els faraons i el seu poder.

3.Egipte antic.

4.El riu Nil.

5.Vida econòmica.

6.Soldats.

7.Evolució de l'escriptura

8.Piramides

9.Pintures i arts decoratives.

10.Turisme. 

1.CULTURA EGÍPCIA. 

La mitologia egípcia és el nom del conjunt de creences sustentades pels pobladors de l'antic Egipte, anteriors a l'arribada del cristianisme. Les seves pràctiques van ser prohibides en temps de Justinià I, l'any 535.

El seu desenvolupament i influència va perdurar més de tres mil anys, variant aquestes creences a través del temps, per tant, un article o fins i tot un llibre, no pot fer més de resumir la multitud d'entitats i temes d'aquest sistema complex de creences. La iconografia egípcia és molt diferent de la grega o romana: en la mitologia egípcia moltes deïtats són representades amb cos humà i cap d'animal.

→ Els dèus.  

Les idees religioses dels antics egipcis van tenir dues fases:

·Durant l'època predinàstica, van divinitzar aquells fenòmens naturals que els desconcertaven, o infonien por, dels que no coneixien la raó del seu procedir, van associar aquestes divinitats amb les característiques de certs animals, i els van representar amb forma humana encara que conservant trets zoomorfs: el falcó en el déu Horus, "l'elevat", déu del cel, el gos egipci, o xacal del desert, "el guardià de les necròpolis", es converteix en un déu protector, Anubis, el cocodril del Nil, un perill constant, en un déu temut, venerat a la regió del Fayum, etc. A més van atribuir conceptes humans, com la relació familiar, de manera que es van formar tríades compostes per un déu, la seva esposa i el seu fill, i també passions humanes pel que se'ls rendia culte donant ofrenes en els temples a canvi de favors sol · licitats, o rebuts.

·Malgrat l'agrupació dels pobles egipcis en les "Dues Terres": l'Alt i Baix Egipte, cada un dels nomos (províncies) va mantenir les seves deïtats protectores, el que significava la veneració a desenes de déus, que adquirien major o menor rellevància segons la importància que tingués cada ciutat: a Heliòpolis s'adorava Ra, a Tebes a Amon, a Memphis a Ptah i Hator, etc.

Organització dels deus: 

·La Enéada de Heliópolis "Les ànimes de Thot": Atum, Shu, Tefnut, Nut, Geb, Isis, Osiris, Neftis i Seth; el déu principal és Atum.

·La Ogdóada de Hermópolis: Num, Nunet, Heh, Hehet, Kek, Keket, Amon i Amonet, d'on va sorgir el déu Ra.

·La tríada d'Elefantina: Jnum-Satis-Anuket (on Jnum és el déu primordial).

·La tríada de Tebes: Amon-Mut-Jonsu (on el déu principal és Amón).

·La tríada de Memphis: Ptah-Sejmet-Nefertum (on Ptah era el déu principal, és inusual el fet que els déus no estaven relacionats abans que aquesta fos formalitzada).

Durant l'època d'influència hel · lènica sobre Egipte, el que va perdurar amb més vigor va ser la triada: Osiris, Isis, i Horus, i el seu enemic Seth, tal com s'exemplifica en la "Llegenda d'Osiris i Isis". La triada havia assimilat molts dels cultes i deïtats anteriors, i cada déu era adorat en el seu preferent lloc de veneració: Osiris a Abidos, Isis en Dendera, i Horus a Edfu. Fins i tot en aquesta etapa, continuava la fusió, amb Osiris com un aspecte d'Horus (i viceversa), dirigint paulatinament cap al monoteisme. No obstant això, el monoteisme, o henoteísmo, havia sorgit amb anterioritat, fugaçment, al segle XIV a. C., quan Ajenatón havia intentat prioritzar el culte d'Atón, en la forma de disc solar, encara que va ser violentament rebutjat posteriorment pel clergat i el poble egipci. Segons el Cànon Real de Torí, diversos déus van governar Egipte: Ptah, Ra, Shu, Geb, Osiris, Seth, Thot, Maat i Horus; cadascú durant immensos períodes de temps, després van regnar els Shemsu Hor durant 13.420 anys, abans de sorgir la primera dinastia de faraons. Així, els predecessors de Menes van ocupar el tron egipci durant 36.620 anys.

Cualquns DÉUS: 

Neftis
Neit
Sejmet
Serapis
Serket
Sesha
Thot
Harsafes
Seth
Horus

→ Pintura. 

Els egipcis van fer servir de la pintura des de les primeres dinasties no només per decorar les càmeres sepulcrals, els temples i palaus, sinó per aconseguir major realisme en estàtues i baix relleus, en les mòmies i taüts, i per embelliment d'atuells i rotllos de papir . Les seves característiques principals són:

Ús del cànon de perfil.
Absència de perspectiva.
Utilització de colors plans.

→ Arquitectura. 

Els egipcis van construir monumentals temples dedicats als déus, com els de Karnak o Abu Simbel, destacant-hi la seva gran impacte simbòlic, la grandària i la gran harmonia i funcionalitat dels seus espais. I el més cèlebre d'Egipte, motiu d'investigacions i atracció de turistes, les piràmides, mastabes i cenotafios, la grandiositat depenia de la classe social del personatge a enterrar. Les tombes de diversos faraons van ser construïdes com piràmides, per a la seva glòria. Les majors són les atribuïdes a Seneferu, Kheops (la Gran Piràmide de Gizeh) i Kefrén. També construïen grans palaus per comoditat del faraó, però la vida terrenal era menys important que la d'ultratomba, de manera que no eren de pedra i no han tingut la durada que tombes i temples.

→ Escultura. 

L'escultura es va practicar en l'Antic Egipte ja des el període Predinàstic, amb admirable perfecció en estatuaria i baix relleus, conservant milers d'objectes llaurats en fusta, ivori, bronze (de vegades daurat i amb incrustacions d'or i plata), fayenza i sobretot en pedra, de vegades de gran duresa. Les estàtues representen en general divinitats, faraons, personatges importants i de vegades, personatges anònims ocupats en quefers domèstics, així com maquetes d'habitatges o tallers la destinació era una tomba, on representaven les possessions del difunt. Durant el regnat d'Ajenatón es va imposar un cert realisme, en contraposició amb el hieratisme tradicional. 

→Artesania.  De la ceràmica s'han trobat bells objectes de ceràmica corresponents a èpoques diferents, des dels inicis de la seva civilització. En les seves càmeres sepulcrals s'han descobert representacions de terrissaires modelant atuells a torn que es remunten almenys a la dinastia IV.Tanmateix, la ceràmica era d'ús corrent, per als objectes de luxe s'utilitzaven altres materials: això té com a conseqüència la manca d'adorns i pintura en la major part dels trobats. La ceràmica esmaltada es va usar ja en la construcció de la Piràmide escalonada de Saqqara (c. 2650 a. C.), i els atuells del mateix material es remunten a la dinastia XII (c. 2000 a. C.). Orfebreria Des de la època predinàstica es va emprar amb profusió el or en utensilis valuosos, i també per recobrir o xapar altres de bronze, pedra o fusta. Les mines de coure de la península del Sinaí es van explotar ja en època de les primeres dinasties, així com les de pedres precioses. Els atuells d'ús quotidià en temples i palaus eren d'or amb relleus i gravats de figures disposades al voltant de les mateixes. En or, bronze daurat i ivori (rarament en plata, molt escassa a Egipte) es van llaurar moltíssimes estatuetes en honor a les divinitats i alts personatges. Així mateix van ser adornats amb pedreria mobles, braçalets, collarets, anells, etc i Es revestien amb planxes d'or o d'electrum les portes dels temples, els relleus de pedra i àdhuc els sòcols i obeliscos més estimats. S'emprava el bronze com a material ordinari en utensilis domèstics i en estàtues, adornant de vegades amb incrustacions d'or i plata. Vidre El vidre va ser utilitzat des d'èpoques molt antigues per a l'elaboració de comptes per a collarets i braçalets, ulls per estàtues, figuretes i amulets variats, plaquetes per adorn de mobles, imitacions de pedres fines i com atuells i petites estàtues de colors diferents. Les primeres atuells van ser elaborades durant el regnat de Thutmose III (1500 a. C.), i s'utilitzava la tècnica de modelat sobre un nucli d'argila. Solen ser flascons cilíndrics i anforitas allargades i estretes, sovint decorades amb ratlles multicolors, de vegades amb figures i imitacions de filigranes o altres ornaments. S'han trobat a les tombes, i gairebé sempre ofereixen poca transparència i curioses irisacions a la superfície, descomponent-se en escatetes en tocar-los: tot això és degut, en part, a les impureses. El vidre incolor i transparent, va començar a utilitzar-se en l'època saïta (dinastia XXVI segles VII a.C.)

2.ELS FARAONS I EL SEU PODER.

Els faraons eren els monarques de l'antic Egipte. Alguns estudis daten la utilització d'aquest terme, com una manera de referir-se al rei, cap el 1400 a.C i altres des del 950 a.C. Era el líder religiós, civil i militar de l'Antic Egipte..

La religió va tenir un paper molt important, com es pot constatar en la mitologia egípcia. Tant és així, que el govern va evolucionar cap a un sistema teocràtic, segons la qual el faraó era considerat un déu a la terra, per la qual cosa ocupaba el poder absolut. Durant la Dinastia \/, els faraons van començar a atribuir-se ascendència divina i des d'aquella època van ser venerats com a fills de Ra. Ra, va ser l'únic déu important venerat de manera constant durant l'antic Egipte. Era el cap de les deïtats, i els primers resi egípcis, els faraons, se'n proclamaven descendents.

Durant les primeres dinasties es van construir importants complexos funeraris per als faraons a Abidos i Saqqara, a imitació dels palaus i temples (la tomba era una síntesi de la noció de temple i mansió privada).Durant la Dinastia lll la capital es va traslladar a Memfis i els faraons van començar la construcció de les piràmides, que van substituir les mastabes (tombes de planta rectangular), com a tombes reials.

La successió de faraons i la història del propi Egipte vénen indissolublement unides i són tan complementàries entre si que és impossible desconèixer una d'elles i ser expert en l'altra. Tant és així que fins i tot en els períodes més crítics, quan l'anarquia regnava en moltes zones del país, sempre hi havia, almenys, un faraó que afirmava ser el legítim governant de la caòtica nació en tota la seva extensa totalitat.

El sacerdot egipci Manethó, que va viure a l'època dels primers reis Ptolemaics (cap a l'any 300 aC) va rebre l'ordre real de redactar una història d'Egipte. I, donat que actualment es coneixen els noms de més de tres-cents monarques, és lògic que Manethó els agrupés en llinatges o dinasties, denominació que els historiadors segueixen utilitzant com a vàlida. Encara que és una gran desgràcia per a la historiografia que l'obra de Manethó s'hagi perdut, afortunadament queden alguns fragments comentats per autors molt posteriors a ell, que ens han permès delimitar les trenta dinasties en què Manethó va dividir la història del seu país.

Des Menes, 3100 a. C., fins a l'any 2600 a. C., la monarquia va passar per moments de debilitat i seguia sent qüestionada per la noblesa local. Així, no és estrany que en la dinastia ll els reis perdessin notablement el poder i haguessin de fer front a perilloses revoltes que van posar en perill l'estabilitat del país

3.EGIPTE ANTIC.

L’Antic Egipte fou una civilització del nord-est d'Àfrica que es desenvolupà al voltant del curs mitjà i baix del riu Nil, en el territori que ara ocupa l'actual estat d'Egipte i el nord del Sudan. La civilització es va constituir cap el 3500 a.C amb la unificació l'Alt i Baix Egipte sota el primer faraó i va persistir durant els següents tres mil·lenis. Entre totes les antigues civilitzacions del Pròxim Orient l'egípcia destaca per llur singularitat; constituïda per poblacions d'origen nordafricà, s'hi van afegir pobles semites procedents de la regió de Síria i Palestina, libis vinguts de l'oest i individus de Núbia, que van descendir Nil avall.

La seva història es divideix en una sèrie de períodes estables ("imperis"), separats per períodes de relativa inestabilitat ("períodes intermedis"). Després de la fi de l'últim imperi, l'Imperi Nou, la civilització de l'antic Egipte va entrar en un període d'un lent i constant declivi, durant el qual Egipte va ser conquerit per una successió de poders estrangers. El domini dels faraons s'acabà l'any 31a.C quan el llavors recent Imperi Romà liderat per Pompeu va conquerir l'Egipte Polemaic i incorporà el territori com la província romana d'Egipte.

Mapa de l'antic Egipte, ensenyant les ciutats i llocs més grans del període Dinàstic (c. 3150 aC al 30 aC)

4.EL RIU NIL.

Origen

El Nil, un dels rius més llargs del món, neix al cor del continent africà i circula cap al nord fins a desembocar a la mar Mediterrània. Les seves aigües reguen els països desèrtics pels quals passa, la població dels quals es concentra a la seva vora. Dos-cents milions de persones depenen del Nil. Trobar les fonts del Nil va ser l’objectiu de molts exploradors. No va ser fins al 1930 que un explorador alemany, Waldecker, va demostrar que el riu neix al nord del llac Burundi.

Recorregut

El Nil té dues branques principals: el Nil Blanc i el Nil Blau, anomenats així pel seu color. El Nil Blanc neix com a riu Kagera, al país africà de Burundi, i va a parar al llac Victòria, el més gran de l'Àfrica. Segueix el seu recorregut en direcció nord per les planes, les gorges rocoses i els boscos tropicals, fins a arribar als impenetrables aiguamolls sudanesos. A prop de la ciutat de Khartum, s'uneix al Nil Blau, el més ràpid i cabalós de l'Àfrica, que neix en terres etíops i que té l’origen al llac Tana. A partir d’aquí, el riu encara ha de recórrer 1.800 quilòmetres a través del desert fins a arribar al mar. El Nil té sis saltants d’aigua. En aquests llocs les roques dificulten o fins i tot impossibiliten la navegació. La primera cascada es troba a prop de Khartum i la sisena és la d’Assuan. A partir d'aquí, i fins a arribar al Caire, ciutat que enlluerna com un miratge fabulós, milers de falutxos, tradicionals barques egípcies amb veles triangulars i rems, aprofiten el vent i es deixen portar pel fort corrent del riu. Després del Caire, a 200 quilòmetres del mar, el riu es divideix en diversos canals que formen un delta de fèrtils terres de conreu. El gran port d’Alexandria, a l’oest del delta, cèlebre des de l’antiguitat, és al final d’aquest nostre recorregut pel Nil, fins a arribar al mar.

5.VIDA ECONÒMICA.

Els costums de l'Antic Egipte, la rutina diària dels habitants, les ciutats, els oficis, l'economia, derivaven de les seves necessitats i els beneficis de l'agricultura. Herèdot afirmava: "Egipte és un do del Nil", i est va impregnar tots els aspectes de la vida, inclosa la religió.

A la riba del Nil es va consumar la revolució tecnològica del neolítc, recol·lectant, domesticant animals i practicant la ramaderia. L'observació d'una major producció de graminis sobre el llim de les crescudes, els va portar a crear un sistema de regadiu, la qual cosa va portar l'organització d'una economia d'emmagatzematge que va ajudar al seu torn al desenvolupament de les ciències i les arts:

• Escriptura, per administrar els recursos,
• Geometria, per calcular desnivells en les sèquies i mesurar les superfícies,
• Àlgebra, per distribuir correctament els cabals,
• Meteorologia, per predir les crescudes del riu,
• Astronomia,, i amb ella el calendari, per anunciar-les i organitzar el treball.

6.SOLDATS.

En l’Imperi Romà, l'exèrcit de l'Antic Egipte es denominava ‘’mesha’’, la traducció del qual ve a ser “agrupació de forces”: i efectivament, això era, uns grups que es reunien en cas de necessitat per a recolzar a petites unitats permanents. Aquest exèrcit tenia entre les seves funcions la protecció de fronteres i del comerç marítim, però també la realització de tot tipus de treballs públics.

Figures de fusta trobades en la tomba de Mesehti (Dinastia XI)

L'ocupació de soldat no era molt popular en l’Antic Egipte, els habitants del qual eren més camperols que guerrers. Però per a defensar les collites del delta de les invasions asiàtiques, o, des de l'oest, de les libias, van haver de crear molt aviat un exèrcit, que es va convertir en permanent. Si els futurs oficials eren alistados entre la classe mitja, els soldats d'infantería procedien de les classes més desfavorides, perquè ser soldat del Faraó els resultava avantatjós.

Els soldats de la infantería van ser cridats literalment el (infant) en la vida de l'exèrcit i en altres ocasions el (infant) en la vida de l'exèrcit de les victòries grans. Cada soldat havia de "lluitar pel seu bon nom" i defensar al faraó, atorgant-se-li si combatia bé un títol o condecoració cridat "L'Or del Coratge". Si mostrava cobardía o fugia del combat, l'hi denigraba, degradava i, en certs casos executat.

7.EVOLUCIÓ DE L’ESCRIPTURA.

L’antic Egipte va fer un gran ús de l’escriptura. Aquesta era tan important per als egipcis que van arribar a atribuir la seva invenció a un dels seus déus principals: Thot, déu de la saviesa. La realitat, però és ben diferent i no té res a veure amb intervencions divines. Pel que sembla, els egipcis van aprendre l’escriptura dels pobles de Mesopotàmia, la primera de les civilitzacions urbanes.

Al principi, el coneixement de l’escriptura va ser un privilegi exclusiu dels sacerdots, però ben aviat el seu privilegi es va estendre a la figura dels escribes i els funcionaris del faraó. Tot i això, la gran majoria de la població egípcia era analfabeta. Els egipcis utilitzaven l’escriptura en relleus murals i en fulls de papir, una planta molt abundant a la vora del Nil.

Tot i que hi havia diverses formes d’escriptura, la més emprada va ser la de tipus jeroglífic o sagrada. Combinava paraules i sons, que es resumien en més de 700 signes diferents. Aquest tipus d’escriptura s’utilitzava a l’antic Egipte en les tombes, als temples i a la documentació oficial.

El descobriment de l’anomenada Pedra de Rosetta, a les darreries del segle XVIII en l’expedició francesa encapçalada per Napoleó Bonaparte al país del Nil, va fer possible que l’egiptòleg Jean-François Champollion pogués desxifrar aquest tipus d’escriptura al començament del segle XIX (1822). Això va ser possible perquè aquesta pedra de basalt negre presentava un mateix text escrit en tres versions diferents: jeroglífica, demòtica (la forma simplificada de l’escriptura egípcia) i grega clàssica. Aquest fet ens ha permès obtenir un coneixement molt complet de la història egípcia.

8.PIRÀMIDES.

Les piràmides d'Egipte són grans monuments funeraris construïts en els temps de l'antic Egipte. Destaquen principalment les de Kefren, Keops i Micerí, a Gizeh.

La constucció

Les piràmides mostren, per a la seva època, el gran coneixement dels tècnics egipcis i la capacitat organizativa necessària per a erigir tals monuments amb mitjans molt simples; però gens sembla indicar que fes falta una tecnologia superior a la qual disposaven els egipcis representada per "enginys" de fusta,  i, hipotéticamente, usant la roda, en forma de corrons de fusta, i les rampes.

No se sap amb certesa com es van construir les piràmides, especialment si tenim en compte el nombre de blocs de la Gran Piràmide i el temps que, segons les fonts van trigar a construir-la, els egipcis van haver de col·locar un bloc cada cinc minuts, o fins i tot menys.

La majoria dels blocs de pedra eren tallats en pedreres pròximes al lloc de construcció. Es transportaven uns altres de les pedreres del sud del país amb ajuda de gegantesques barcazas. Els blocs es col·locaven a continuació sobre trineos i s'arrossegaven amb la força dels braços fins al seu emplaçament definitiu.

Prèviament es procedia a netejar el terreny, excavar canals per a inundar-los d'aigua i així poder marcar línies de nivell amb les quals preparar una superfície horitzontal. Després s'emplenaven els surcos. A continuació s'excavaba la càmera subterrània i es començava l'edificació

9.PINTURES I ARTS DECORATIVES.

L'art de l'antic Egipte és el conjunt d'obres d'estil i simbolisme de gran homogeneïtat realitzades a l'Egipte antic. Es considera que aquest estil queda assentat a partir del 1200 a.C .

Les obres artístiques seguien estrictes cànons permetent que durant més de tres mil anys l'art egipci hagi sofert escasses variacions. Amb aquests convenis es pretenia transmetre la idea d'atemporalitat en la civilització egípcia.

Art

L'art egipci està constituït d'objectes produïts pel seu valor funcional. L'arquitectura, l'escultura o la pintura de l'antic Egipte són mostres d'un art que bàsicament és religiós o funerari. Es distingeix l'art funerari dels faraons de l'art per als civils. Els faraons, per ser deus, s'elevaran de la seva tomba per reunir-se amb la resta dels sers divins. Els civils disposen d'un art funerari que els capacita per afrontar l'eternitat dins de la seva tomba.

Els productors d'aquest art funerari són treballadors més propers a la figura del funcionari que no pas a la de l'artesà o l'artista. La consideració social d'un terrissaire, un mestre d'aixa o un arquitecte era la mateixa; eren persones amb coneixements tècnics i habilitat en el seu ofici. No existia una distinció entre les Belles Arts i els oficis, no es distingia entre artista i artesà. Aquests funcionaris tindran la possibilitat d'adquirir un espai funerari per a afrontar l'eternitat, fet excepcional per a un civil.

Pintura

La història de la pintura a l'antic Egipte cobreix la pintura desenvolupada a Egipte durant el període arcaic i faraònic, a l'Edat Antiga.

A l'antic Egipte, es desenvolupà una pintura mural, essencialment narrativa, amb representacions de cerimònies i fets remarcables. Juntament amb aquests temes, apareixen representacions molt reeixides de la vida privada o dels animals i vegetals.

La frontalitat i el color de la pell. Pintura mural de la cambra funerària d'Amenemheb. Imperi Nou. Dinastia XVIII, vers 1500≈1450 aC.

Els egipcis pintaven el baix relleu, que a causa de la seva escassa profunditat sovint porta a confusió respecte a un o altre art. A partir de la dinastia lll la pintura sobre les parets de les tombes substitueix al baix, del qual adopta les principals convencions.

La pintura, com tot l'art de l'antic Egipte, estava regida per unes convencions o cànons i regles molt estrictes, entre les quals destaquen:

• La frontalitat o manera de representar les figures consistent en disposar el cap i les cames de perfilperò les espatlles i el pit de front, la qual cosa proporciona a les figures un posat característic. La frontalitat estava reservada a la figura humana o dels Déus i sovint, només als personatges més notables.
• L'alçada de les figuresté una relació directa amb la seva importància relativa, així doncs, el faraó és alt en les escenes familiars on les seves dones i els esclaus són petits. Però el faraó és petit en presència dels Déus, els quals en les corresponents escenes són grans o àdhuc gegantins.
• La figura humana està orientada generalment cap a la dreta. El color de la pell  dels homes era bru, mentre que en les dones era groc. L’or o el seu color eren el símbol del sol. No es feien gradacions de tonalitats de color.

10.TURISME.

Passats 10 anys des del nostre últim viatge a Egipte vam decidir tornar a aquest país per a visitar altres llocs no tan clàssics i fins i tot alguns bastant desconeguts, a més de repetir algun dels ja vistos. Tal com es pot veure en el mapa de la ruta, vam recórrer milers de quilòmetres per terres egípcies, la qual cosa és costós en temps i paciència donada la peculiar idiosincràsia del país.

En resum: ens ha agradat i hem gaudit molts dels llocs poc o gens freqüentats pel turisme massiu, però hem patit en silenci el setge continuat dels venedors en els llocs més turístics. Respecte al nostre anterior viatge al país hem notat que el país ha retrocedit en molts aspectes en el que al viatger respecta: falta d'informació fiable, corrupció rampant (que pateixen tant els turistes com la pròpia població del país), l'absurd dels combois militars que suposadament vetllen per la seguretat del turista, pujades abusives en els preus d'algunes entrades a monuments, setge sense límits en els llocs més turístics, empleats en serveis públics molt malcarats, etc. Tot això és una llàstima, perquè l'interès del país per al viatger és innegable. I donat que el turisme és la principal font de divises per al govern egipci aquest hauria d'intentar canviar aquesta penosa imatge que transmet.

Si teniu pensat anar a Egipte i visitar els llocs més turístics de Luxor, Asuan o el Caire, per exemple, un suggeriment és portar una samarreta amb la següent inscripció en lloc ben visible: «No taxi, no faluca, no calesa, no papirus, no ...». Potser no surteixi efecte, però almenys riureu al veure les reaccions dels altres. Alternativament també podeu anar pel carrer amb uns auriculars posats per intentar evadir-vos del constant setge per part de venedors, taxistes, comissionistes, etc. I si viatgeu de forma independent pel país (no organitzat), tal com vam fer nosaltres, necessitareu fer gala d'una paciència i un karma infinits per no defallir davant els nombrosos obstacles absurds que possiblement trobareu... encara que aquesta és part de la gràcia del viatge.